Informació Sant Just Solidari

Sense esperança

El passat diumenge 29 de novembre i dilluns 30 hi havia un magnífic reportatge a La Vanguardia del Xavier Aldecoa, corresponsal del diari a l’Àfrica. Diumenge 6 de desembre, també. Per sort, el Xavier es troba enmig de la ferida, ens connecta amb la realitat.

Ell és un testimoni necessari d’un continent sovint oblidat i reduït a una expressió mínima. Es parla de l’Àfrica com si fos un país, una sola realitat. L’Àfrica és un món de cultures, llengües i pobles que va ser profundament transformat per la cobdícia d’Europa des de finals del segle XIX fins la darrera meitat del segle XX.

Eben” de Ryszard Kapuscinski, “África, pecado de Europa” de Luís de Sebastián o la trilogia del mateix Xavier Aldecoa, “Oceà Àfrica”, “Fills del Nil” i “Indestructibles” (llibre i foto-llibre amb col·laboració del fotògraf Alfons Rodríguez) són bones eines per entrar a l’univers africà: humà, geogràfic, artístic, etc. També la revista 5W, de què el Xavier n’és, entre d’altres, fundador i col·laborador.

En els articles referits, el Xavier entra d’una forma directa, didàctica i magnífica en algunes de les causes del drama del Mediterrani. Els efectes tothom els coneix: milers de persones ofegades a la recerca d’oportunitats, fugint de la misèria.

Quines en són les causes?

La darrera frase del reportatge ho resumeix tot: “ Nosaltres ja estàvem en crisi abans, el problema principal és que els joves no tenen esperança, aquesta és l’arrel de tot. Perquè la falta d’esperança és pitjor que morir”.

A Senegal, Gàmbia i altres països de l’oest de l’Àfrica una part de l’economia es basa en la pesca. Però què ha passat? Centenars de grans vaixells-factoria arrasen de manera massiva amb tot el peix del litoral africà. La pesca artesanal de centenars i centenars de caiucs s’està acabant. Cito textualment del reportatge del Xavier: “Aquest matí han sortit 800 barques i hem tornat amb un grapat de peixos. Res!”

Els vaixells-factoria europeus, xinesos i coreans pesquen per vendre les captures barates als mercats dels seus països, però sobretot, per fer farina de peix i alimentar així immenses piscifactories.

Per tant,  els hem pres una de les  darreres esperances que tenien, ser pescadors com ho eren els pares i els avis.

Què podem fer?

  • Informar-nos, en comprar el peix, sobre la seva procedència
  • Donar suport a les ONG, organismes, etc. que treballen perquè els joves tinguin feina als seus països d’origen. El que s’està fent ara, per exemple amb la pesca, és just el contrari, s’està arrasant els recursos que permetien treballar.
  • Llegir, informar-nos sobre les causes. En tenim moltes possibilitats, per exemple: Web del Xavier Aldecoa: http://www.xavieraldekoa.net/
  • Consumir en negocis alternatius, com per exemple: www.abarkacatering.com una empresa de càtering de gastronomia africana, engegada, entre d’altres, per en Cheikh, un noi que va arribar de petit procedent del Senegal i que fa anys que es dedica a ajudar els MENA i a denunciar el problema.
  • Ajudar els que lluiten per salvar vides com Open Arms.

Però si no canvien les coses, si persisteixen les causes, el drama continuarà.

És el nou colonialisme: ja no es capturen esclaus, però s’arrasen els recursos.

Lluís Casals
President de Sant Just Solidari

(Desembre 2020)

премиум темы wordpress 3.9